Dos Anys Nefastos
En ple segle XVII dos anys nefastos es van inscriure a la història de la capital britànica encebant-se sense pietat amb la població i els seus béns. Van ser 1665, l'any de la Pesta, al qual va seguir el del Gran Incendi, 1666.
Londres conservava l’estructura urbana medieval dins el recinte emmurallat, carrers estrets i construccions de fusta, gaudint d'unes condicions de salubritat més aviat escasses. Set portes controlaven l'accés tancant-se de nit, però també fixaven els límits de l'autoritat del Lord Major, fins que van ser demolides el 1760. Aquestes eren Aldgate, Bishopsgate, Moorgate, Cripplegate, Aldersgate, Newgate i Ludgate. Actualment queden els topònims que van deixar i també la que va ser porta del priorat de l'orde de l'Hospital de Sant Joan a Jerusalem, prop del mercat de Smithfield, a més de Temple Bar, que va ser la porta cerimonial en el camí entre Westminster i la City. Aquesta va ser retirada el 1878 i instal·lada de nou, aquesta vegada a prop de la catedral de Saint Paul, el 2004. A la ubicació original, a Fleet Street, es va erigir un memorial neo-renaixentista.
Fora d'elles Londres continuava expandint-se a les liberties, assentaments amb jurisdicció pròpia, com era el cas de Westminster o del recinte de la Torre de Londres i en els suburbis que acollien a la població que arribava a la ciutat a la recerca de millors condicions de vida. Al mapa elaborat per Ralph Agas el 1663 s'aprecia la catedral de Saint Paul i les agulles de nombroses esglésies que sobresurten d'un dens entramat urbà del qual destaca cap a la dreta el Pont de Londres completament cobert de construccions, tal com el Ponte Vecchio que salva el riu Arno a Florència.
Originària d'Àsia, la pesta negra havia arribat per primera vegada a Europa al segle XIV causant una devastació d'unes proporcions aterridores. L'epidèmia va delmar almenys a un terç de la població del continent. Llavors es desconeixia que la malaltia era causada per un bacteri, la yersina pestis, que no seria descoberta fins al 1894 pel científic d'origen suís Alexandre Yersin i que era propagada per les puces que parasitaven les rates. No va ser fins a l'any 2016 quan anàlisi d'ADN van confirmar definitivament la presència d'aquest bacteri en cossos exhumats de persones que havien mort durant el brot de Londres de 1665 i que van ser trobats durant les obres de construcció del Crossrail a Liverpool Street, on antigament va estar el cementiri de New Churchyard o Bethlam Burial Ground.
La presència de la malaltia a Europa es va convertir en endèmica encara que sense arribar a episodis de la proporció que va tenir en el segle XIV, l'establiment de quarantenes es va convertir en un protocol freqüent, particularment en els ports marítims. Altres brots es van manifestar a Gran Bretanya: el 1563 morien mil persones setmanalment, el 1593 va haver-hi 15.000 casos, el 1603 es van registrar més de 33.000 morts, el 1625 més de 41.000 i onze mil el 1646. El que va afectar Londres aquell fatídic any de 1665 va arribar gairebé amb absoluta certesa després dels brots que es van produir a Amsterdam i a Hamburg el 1663. El brot de 1625 va ser conegut com la Gran Plaga, fins que va ser àmpliament desbordat el 1665.
L'hivern que va convertir 1664 en 1665 va ser fred, de fet poc propens a la propagació de malalties que no fossin la grip o el refredat comú, hi va haver gelades que van bloquejar en dues ocasions el trànsit fluvial al Tàmesi i, així i tot, es creu que la mort negra va arribar embarcada en una càrrega de cotó provinent d'Amsterdam.
Poc abans de l'eclosió de l'epidèmia un meteorit va creuar el cel, tal com tornaria a succeir poc abans de l'incendi. Ben aviat va ser interpretat com un mal presagi i no van trigar a aparèixer visionaris aprofitats i falsos profetes, entre ells un que probablement tenia el raonament més pròxim al meteor que no pas a la terra. El seu nom era Salomó Eagle i el beneït solia passejar pels carrers, de vegades completament nu, amb un bol encès sobre el cap.
Els primers casos es van donar entre finals de novembre i principis de desembre a la part alta de Drury Lane, a l'oest de la ciutat, on es van registrar tres morts en un sol habitatge. La llista de defuncions va començar a créixer per sobre de la mitjana a les parròquies de Saint Gilles in the Fields, a Saint Andrew, a Saint Bride i a Saint James a Clerkenwell, totes elles fora del recinte emmurallat, que es va considerar fora de perill fins que, a principis de maig, es va donar el primer cas a Bearbinder Lane, pertanyent a la parròquia de Sainte Mary Woolchurch. A la fi d'aquell mes el mal continuava propagant-se sense que pogués ser controlat tot i les mesures que s'anaven prenent amb ordenances que limitaven les concentracions de gent, signades pel Lord Alcalde, aleshores Sir John Lawrence i els xèrifs Sir George Waterman i Sir Charles Doe, entre d'altres diverses: “That all plays, Bear-Baitings, Games, singing of Ballads, Buckler-play, or such like Causes of Assemblies of People, be utterly prohibited (…) That all publick Feasting, and particulary by the Companies of this City, and Dinners at Taverns, Alehouses, and other Places of common Entertaiment be forborn”. (“Que tot espectacle, ja sigui de representacions teatrals, de combats d'óssos, de jocs, de cants de balades, de lluites d'espasa i escut o altres de semblants que donin motiu a reunions públiques, queda totalment prohibit. O, que l'embriaguesa manifesta en tavernes, cerveseries, cafès i bodegues serà severament castigada”).
Xerraires i falsos metges s'aprofitaven dels incauts i confiats ciutadans que buscaven remeis per al mal. S’anunciaven pels carrers en pasquins que oferien minuciosos consells a seguir en cas de contagi: píndoles antipestilencials, incomparable poció, remei universal... Al juny les famílies benestants i membres de la cort van abandonar la ciutat en un èxode que va anar en augment durant els dos mesos següents, cosa que també va contribuir a propagar el mal fora de la ciutat. El període de màxima expansió de la plaga es va registrar entre mitjans d'agost i mitjans d'octubre, en nou setmanes en què morien una mitjana de mil persones diàriament. La pesta ja havia assolit els barris orientals de Wapping, Ratcliff, Limehouse, Redriff i Poplar mentre assolava els de Saint Sepulchre, Clerkenwell, Cripplegate, Bishopsgate i Shoreditch. Defoe va escriure que en aquest període “there was scarce any passing by the Streets, but that several dead Bodies would be laying here and there upon the Ground”. (“Amb prou feines podia passar-se pels carrers sense trobar estesos per terra, aquí i allà, diversos cadàvers”). Es van crear nous cementiris a Bunhill Fields, a Goswell Street, a Moorfields, al final d’Holloway Lane, a Shoreditch, a Hand Alley, Bishopsgate...
Es calcula que unes cent mil persones van ser víctimes de la plaga al llarg dels divuit mesos que va durar el brot. Les xifres oficials van fer un precís recompte de 68.596 víctimes mortals degudes a la pesta encara que molts dels decessos en dissimulaven la causa per no perjudicar les famílies i en molts casos es desconeixien així que ja en aquells dies se suposava que el nombre real de morts havia de doblar les xifres oficials.
Quan ja la plaga no era més que una anècdota i la vida ciutadana havia recobrat del tot la normalitat va arribar la desgràcia següent. Els incendis no eren un succés extraordinari, de fet eren pràcticament inevitables en una ciutat on la major part dels edificis eren construïts amb fusta i, tot i la prohibició, amb teulades de palla. Forns, llars i espelmes eren comuns. Després de dos estius plujosos, Londres va patir una anormal sequera des de novembre de 1665, així que es reunien múltiples factors que propiciarien el desastre.
A la matinada del diumenge 2 de setembre es va produir un incendi al forn de Thomas Farriner, a Pudding Lane, prop d’Eastcheap. Un foc que, afavorit amb el vent de llevant, prendria amb rapidesa en els habitatges adjacents. Dilluns, des de la seva residència a Seething Lane, propera a la Torre de Londres, el membre de l’almirallat Samuel Pepys, testimoni del desastre va escriure en el seu diari: “By and by Jane comes and tells me that she hears that above 300 houses have been burned down to-night by the fire we saw, and that it is now burning down all Fish-street, by London Bridge. (...) on the Bankside, over against the 'Three Cranes, and there staid till it was dark almost, and saw the fire grow; and, as it grew darker, appeared more and more, and in corners and upon steeples, and between churches and houses, as far as we could see up the hill of the City, in a most horrid malicious bloody flame, not like the fine flame of an ordinary fire”. ("A poc a poc Jane ve i em diu que ha sentit que més de tres-centes cases s'han cremat aquesta nit pel foc que vam veure, i que ara està cremant tota Fish Street, al costat del Pont de Londres. (...) A Bankside, enfront de les Tres Grues, i allà es va calmar fins que gairebé va enfosquir, i va veure créixer el foc, i, a mesura que es feia fosc, es veia cada vegada més, i a les cantonades i als campanars, i entre les esglésies i les cases, fins on podíem veure el turó de la City, en una flama horriblement sagnant i maliciosa, no com la fina flama d'un foc ordinari").
La indecisió i la manca de reflexos del Lord Major, Sir Thomas Bloodworth, a crear tallafocs demolint habitatges va facilitar que les flames s'estenguessin ràpidament cap al nord-oest. Mostrant ben poca delicadesa va declarar sobre el foc: “a woman might piss it out”. (“Una dona el pot apagar orinant”).
Dimarts, 4 de setembre, va ser el dia en què la destrucció va arribar a tenir majors proporcions, el foc ja s'havia estès per tota la ciutat i fins i tot havia sobrepassat les muralles occidentals i el riu Fleet, encara que les muralles havien servit de contenció a l'altura de Noble Street. Pel camí havia cremat la catedral de Saint Paul i havia arrasat el Temple.
Dimecres 5, el desastre va remetre, Pepys va constatar el dany causat: “I up to the top of Barking steeple, and there saw the saddest sight of desolation that I ever saw; everywhere great fires, oyle-cellars, and brimstone, and other things burning”. (“Vaig pujar al cim del campanar de Barking, i allà vaig veure la desolació més trista que mai hagi vist; a tot arreu hi ha grans focs, soterranis i sofre, i altres coses cremant”).
En quatre dies les flames van destruir 13.200 cases, 87 esglésies a més de la catedral i la majoria d'edificis públics, entre ells el Royal Exchange, la Custom House, el Palau de Bridewell, Correus i tres de les set portes: Aldersgate, Newgate i Ludgate. Quatre cinquenes parts de la ciutat van quedar arrasades deixant a 70.000 persones sense llar. Malgrat tot, tan sols es van comptabilitzar sis víctimes, encara que altres estimacions més realistes eleven les xifres a centenars tenint en compte que molts cossos quedarien probablement reduïts a cendres.
Després del Gran Incendi la capital britànica va ser reconstruïda gairebé del tot, seguint bàsicament el mateix esquema urbà que tenia, tan sols dos nous i amplis carrers es van traçar tallant en diagonal l'antiga trama, són Queen i King Street, descartant els plans globals que van presentar John Evelyn i Christopher Wren. Aquest últim s'encarregaria de la reconstrucció de la majoria de les esglésies, inclosa la catedral. El 1667 es van redactar noves lleis en matèria de construcció per prevenir futurs incendis obligant que totes les parets mestres fossin aixecades amb maó o pedra, també es va regular l'amplitud dels carrers i l'altura màxima dels edificis.
Un mapa, obra de John Leake i William Leybourne, publicat el 1667, mostra l'àrea que va devastar l'incendi, al qual, malgrat la seva extensió, van sobreviure alguns edificis notables: el Guildhall o ajuntament, les esglésies d’All Hallows by the Tower, Saint Andrew Undershaft, Sainte Etheldreda, Saint Gilles without Cripplegate, Sainte Katharine Cree i Saint Olave. Altres edificis destacables són les tavernes de The Hoop and Grapes, The Olde Wines Shades, The Seven Stars i The Stapple Inn, un vistós edifici de 1586 d'estil Tudor que es troba a High Holborn. També els edificis on van estar la Prince Henry 's Room i The Old Curiosity Shop.
Molt a prop de Pudding Lane, on es va iniciar l'incendi, en el lloc que prèviament havia ocupat St Margaret Fish Street Hill, es va erigir una gran columna, el Monument to the Great Fire of London, conegut simplement com The Monument. Dissenyat per Wren i Robert Hooke i conclòs el 1677 te 61 metres d'altura, la mateixa distància que el separa del lloc on va començar el foc. Es pot ascendir per una escala d'espiral fins a un mirador situat a la part superior i perquè en quedi constància s'estén un certificat que acredita haver trepitjat un darrere l'altre els 311 graons. Charles Dickens el va descriure a la novel·la de 1844 Martin Chuzzlewit: “If the day were bright, you observed upon the house–tops, stretching far away, a long dark path; the shadow of the Monument; and turning round, the tall original was close beside you, with every hair erect upon his golden head, as if the doings of the city frightened him”. (“Si el dia era brillant, observaves sobre les teulades de les cases, que s'estenien lluny, un camí llarg i fosc; l'ombra del Monument, i girant-te, l'altura original estava vora teu, amb tots els cabells alçats sobre el seu daurat cap, com si els esdeveniments de la ciutat l’espantessin”).
A Smithfield, a la cantonada que forma Giltspur Street amb Cock Lane hi ha un altre monument, aquest de dimensions considerablement més reduïdes, que assenyala el punt límit on van arribar les flames. Aquest és el Golden Boy of Pye Corner, l'estàtua de fusta d'un nen cobert d'una capa daurada. Als peus hi té una inscripció: This Boy is in Memmory Put up for the late Fire of London Occasion’d by the Sin of Gluttony. (Aquest nen està posat en record de l'últim incendi de Londres, ocasionat pel pecat de la gola.) Amb el pecat de la gola es fa jocosament referència al fet que el foc va començar a Pudding Lane i va acabar a Pye Corner.
© J.L.Nicolas
